El laïcisme i la religió
Un tema una miqueta actual frega la ment de molts avui dia, clar, sembla estrany el veure aparicions de col·lectius que defenguen un model de país laic, encara havent eixos terromotos de personatges polítics altament classificats com catòlics CONSERVADORS. Si, si, aquests que pronuncien discursos inútils on apareixen frases com aquestes "La nostra Espanya, la nostra pàtria, té solament una Religió: la catòlica"
El laïcisme no és de cap manera una actitud antirreligiosa, en aquest cas, anti-catòlica, sinó estrictament evangèlica: doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César.
Consisteix a protegir les institucions i lleis civils de la clero religiós. Viure en una societat laica significa que a ningú se li pot impedir practicar una religió ni a ningú se li pot imposar altra. És a dir, que la religió (inclosa l'actitud religiosa que nega i combat les doctrines religioses en nom de la veritat, la ciència, la història, etc.) és un dret de cadascú, però mai un deure ningú i molt menys de la col·lectivitat. Les jerarquies eclesiàstiques no tenen dret a convertir-se en una espècie de tribunal general d'última instància que decidisca el que és moral i immoral en la societat, el qual ha de ser legal o el qual ha de ser prohibit, qui és digne de governar i qui ha de ser èticament expulsat de l'ordre públic és a dir condemnat o imputat.
Les autoritats religioses no són autoritats morals ni legals: poden establir que és pecat per als seus feligresos, no el que ha de ser delicte per a tots els ciutadans i ciutadanes ni indecent per al comú del públic.
Moltes vegades queda en els nostres caps, el saber si un politic, un actor o una persona pública es o no catòlica, o budista o de qualsevol religió.
La religió de cadascú és un assumpte privat que en ocasions pot ser exterioritzat públicament –processons, misses...–, però sempre a títol privat. En resum: en la societat democràtica hi ha catòlics, protestants, musulmans o jueus, però la societat mateixa no està adscrita a cap d'aquestes confessions ni a la seua negació.
I si açò és el laïcisme... què és la laicitat ? Doncs la laicitat , cridada de vegades un poc més grotescament «la sana laicitat» com si el qual discrepara dels dogmàtics estiguera malalt, no és més que el nom que certs clergues han decidit atorgar a la dosi màxima de laïcisme que estan disposats a suportar i que sol quedar notablement per sota del que la societat democràtica requereix.
El laïcisme no és una opció institucional entre unes altres: és tan inseparable de la democràcia com el sufragi universal.
Àlex Morales i Fernàndez
Un tema una miqueta actual frega la ment de molts avui dia, clar, sembla estrany el veure aparicions de col·lectius que defenguen un model de país laic, encara havent eixos terromotos de personatges polítics altament classificats com catòlics CONSERVADORS. Si, si, aquests que pronuncien discursos inútils on apareixen frases com aquestes "La nostra Espanya, la nostra pàtria, té solament una Religió: la catòlica"
El laïcisme no és de cap manera una actitud antirreligiosa, en aquest cas, anti-catòlica, sinó estrictament evangèlica: doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César.
Consisteix a protegir les institucions i lleis civils de la clero religiós. Viure en una societat laica significa que a ningú se li pot impedir practicar una religió ni a ningú se li pot imposar altra. És a dir, que la religió (inclosa l'actitud religiosa que nega i combat les doctrines religioses en nom de la veritat, la ciència, la història, etc.) és un dret de cadascú, però mai un deure ningú i molt menys de la col·lectivitat. Les jerarquies eclesiàstiques no tenen dret a convertir-se en una espècie de tribunal general d'última instància que decidisca el que és moral i immoral en la societat, el qual ha de ser legal o el qual ha de ser prohibit, qui és digne de governar i qui ha de ser èticament expulsat de l'ordre públic és a dir condemnat o imputat.
Les autoritats religioses no són autoritats morals ni legals: poden establir que és pecat per als seus feligresos, no el que ha de ser delicte per a tots els ciutadans i ciutadanes ni indecent per al comú del públic.
Moltes vegades queda en els nostres caps, el saber si un politic, un actor o una persona pública es o no catòlica, o budista o de qualsevol religió.
La religió de cadascú és un assumpte privat que en ocasions pot ser exterioritzat públicament –processons, misses...–, però sempre a títol privat. En resum: en la societat democràtica hi ha catòlics, protestants, musulmans o jueus, però la societat mateixa no està adscrita a cap d'aquestes confessions ni a la seua negació.
I si açò és el laïcisme... què és la laicitat ? Doncs la laicitat , cridada de vegades un poc més grotescament «la sana laicitat» com si el qual discrepara dels dogmàtics estiguera malalt, no és més que el nom que certs clergues han decidit atorgar a la dosi màxima de laïcisme que estan disposats a suportar i que sol quedar notablement per sota del que la societat democràtica requereix.
El laïcisme no és una opció institucional entre unes altres: és tan inseparable de la democràcia com el sufragi universal.
Àlex Morales i Fernàndez
Opinió