Sr. Justo Díaz, són ritus de pas CIVILS.
En contestació a l'escrit que el Sr. Justo Díaz de Rábago va publicar a L'Expressió del mes passat, en el que rebutjava i inclús en algun moment es mofava de la defensa que vaig fer en este mateix periòdic dels ritus de pas civils, he de dir que és evident este Senyor no va comprendre res del que va llegir. Breument, en aquell article vaig considerar els ritus de pas civils com una mostra de fraternitat dels Ajuntaments vers TOTS els seus ciutadans i ciutadanes, acollint-los des del seu naixement, concelebrant la seua afirmació en els valors democràtics, la formació de noves famílies, i acomiadant-se d'ells quan morien.
Davant d'açò, este Senyor apareix tractant els ritus de pas civils com si foren ritus particulars d'un grup determinat de persones, acusant-les a més de voler utilitzar l'Ajuntament per a celebrar els seus ritus. Açò és evident quan este Senyor diu que “lo que se pretende en el escrito referenciado es que los ritos de un grupo de ciudadanos, unidos por un determinado ideal, se asuman por el Ayuntamiento, entidad pública común a todos, y a eso, y por ser común a todos, yo soy uno de los que se oponen rotundamente a ello”. Increïble!
Els ritus de pas CIVILS no poden ser mai de cap grup de ciutadans, per la senzilla raó que deixarien de ser civils. Els ritus de pas civils no són ni poden ser mai ritus catòlics, ni ateus, ni maçons, ni budistes, sinó ritus concebuts per a tota la ciutadania, regits per les disposicions legals establertes pel sistema democràtic per tots i per a tots. O a cas la Guàrdia CIVIL, l'Aviació CIVIL, o el Codi CIVIL, són per a un grup de ciutadans assumits per l'Estat? Per favor! Com es pot tindre l'atreviment d'escriure sense saber del que s'escriu?
I en quan a l'elucubració que fa al final del seu article, sobre el “afán de presunción” de les persones que pensem que la instauració dels ritus de pas civils és beneficíosa per a la ciutadania, les institucions públiques i els valors democràtics, dir-li que hem pareix indignant, com tot el seu article.
Un ciutadà.
En contestació a l'escrit que el Sr. Justo Díaz de Rábago va publicar a L'Expressió del mes passat, en el que rebutjava i inclús en algun moment es mofava de la defensa que vaig fer en este mateix periòdic dels ritus de pas civils, he de dir que és evident este Senyor no va comprendre res del que va llegir. Breument, en aquell article vaig considerar els ritus de pas civils com una mostra de fraternitat dels Ajuntaments vers TOTS els seus ciutadans i ciutadanes, acollint-los des del seu naixement, concelebrant la seua afirmació en els valors democràtics, la formació de noves famílies, i acomiadant-se d'ells quan morien.
Davant d'açò, este Senyor apareix tractant els ritus de pas civils com si foren ritus particulars d'un grup determinat de persones, acusant-les a més de voler utilitzar l'Ajuntament per a celebrar els seus ritus. Açò és evident quan este Senyor diu que “lo que se pretende en el escrito referenciado es que los ritos de un grupo de ciudadanos, unidos por un determinado ideal, se asuman por el Ayuntamiento, entidad pública común a todos, y a eso, y por ser común a todos, yo soy uno de los que se oponen rotundamente a ello”. Increïble!
Els ritus de pas CIVILS no poden ser mai de cap grup de ciutadans, per la senzilla raó que deixarien de ser civils. Els ritus de pas civils no són ni poden ser mai ritus catòlics, ni ateus, ni maçons, ni budistes, sinó ritus concebuts per a tota la ciutadania, regits per les disposicions legals establertes pel sistema democràtic per tots i per a tots. O a cas la Guàrdia CIVIL, l'Aviació CIVIL, o el Codi CIVIL, són per a un grup de ciutadans assumits per l'Estat? Per favor! Com es pot tindre l'atreviment d'escriure sense saber del que s'escriu?
I en quan a l'elucubració que fa al final del seu article, sobre el “afán de presunción” de les persones que pensem que la instauració dels ritus de pas civils és beneficíosa per a la ciutadania, les institucions públiques i els valors democràtics, dir-li que hem pareix indignant, com tot el seu article.
Un ciutadà.
Opinió